4.1. Breu història de la tipografia digital
Durant la dècada dels vuitanta es van produir dos grans progressos en relació amb la tipografia: d’una banda, la millora dels dispositius de sortida de les computadores, especialment les impressores; i, de l’altra, l’aparició d’una gran varietat d’ordinadors d’ús personal que disposaven d’aplicacions, així com comandaments o funcions tipogràfiques sofisticades que permetien una visualització en pantalla del que s’estava realitzant.
Naturalment, això també es va traduir en una reorganització del camp laboral en l’àmbit del disseny, en què el dissenyador era qui controlava i manipulava directament la tipografia i no el componedor tipogràfic, que havia estat fins llavors el responsable en matèria d’estètica tipogràfica.
Aquesta època va ser un moment clau en la història, ja que es va passar de les tecnologies analògiques, com la composició en metall o la fotocomposició, al món de la tipografia digital. Tot això va ocórrer en un termini de tan sols deu anys i la tecnologia que va possibilitar aquesta transformació va ser l’ordinador personal (personal computer, en anglès).
El primer ordinador personal el va llançar IBM l’any 1981, però sens dubte el que va provocar el canvi real i va revolucionar la manera de definir els processos de treball en tipografia va ser l’Apple Macintosh, que va aparèixer el 1984.
És bastant complex determinar qui va ser la primera persona o empresa a dissenyar i distribuir tipografies digitals, ja que l’aparició de l’ordinador i la ràpida adaptació de molts professionals a les noves eines van propiciar la creació en un període relativament curt de nombroses foses de tipografia digitals. D’aquesta manera, al llarg de la dècada dels vuitanta i inicis dels noranta, va sorgir un bon nombre de professionals i empreses que van marcar de forma decisiva la història del disseny digital de fonts.
Els diferents projectes tipogràfics que va realitzar Robin Nicholas per a Monotype o Matthew Carter per a Bitstream es podrien considerar un bon exemple de punt de partida. El primer va dissenyar la font Nimrod, l’any 1980, amb l’objectiu de crear una tipografia de text de màxima llegibilitat per a la premsa periòdica; mentre que Carter va crear l’any 1987 el primer disseny totalment digital, la tipografia Charter, una família de quatre estils en la qual el dissenyador investigava el problema important de la falta d’uniformitat en la qualitat de la impressió i aconseguia que no es perdés definició en reproduir-se en impressores de baixa resolució.
A l’hora d’escollir una font per utilitzar-la en un mitjà digital, tradicionalment es topava amb la limitació que l’usuari tingués aquest tipus de lletra instal·lat en el seu ordinador, ja que, si no, els textos es mostrarien amb altres tipografies diferents de les que el dissenyador havia escollit.
És per això que el ventall de fonts que es podien utilitzar amb la garantia que funcionessin bé en la majoria dels navegadors estava reduït, bàsicament, a les típiques Verdana, Arial, Times New Roman i poc més.
La idea de dotar de diversitat tipogràfica apareix amb la versió 2 del llenguatge CSS (Cascading Stylesheets), en què es decideix incloure una regla anomenada @font-face. Aquesta regla donava permís als principals navegadors per poder descarregar dades de fonts, és a dir, permetia utilitzar pràcticament qualsevol font en qualsevol mitjà digital, principalment els llocs web.
El major problema d’aquesta regla era que, en alguns navegadors, no hi havia cap classe de protecció contra la pirateria, la qual cosa acabava facilitant que qualsevol usuari es pogués descarregar fonts sense llicència o les pogués enllaçar a altres llocs web. És l’inici del conegut pirateria tipogràfica. Aquesta amenaça va motivar la supressió temporal de la regla @font-face del llenguatge CSS 2.1 i no es va tornar a recuperar fins a gairebé una dècada després.
A finals dels noranta apareixen noves tecnologies amb l’objectiu d’omplir el buit deixat pel CSS 2.1. Algunes tècniques, com SIFR (Scalable Inman Flash Replacement) o SVG (Scalable Vector Graphics), permeten, ara sí, emprar qualsevol font a les webs sense necessitat d’adquirir tipografies addicionals. És llavors quan els dissenyadors de tipus comencen a preocupar-se menys per la pirateria i se centren més en un mercat que anava avançant a tota velocitat sense ells.
El 2008, amb l’aparició del llenguatge CSS 3, navegadors com Mozilla Firefox o Apple Safari van implementar de nou la regla @font-face i van fer de la tipografia per a web un recurs accessible per a la majoria dels usuaris del mitjà digital.
A partir d’aquí, van sorgir diversos serveis d’allotjament de fonts com Typekit, Fontdeck o Google Fonts, que van omplir el buit que encara existia en CSS 3 en qüestions de llicències i pirateria. No obstant això, la majoria de fonts que ofereixen els serveis d’allotjament web no satisfan les múltiples i dispars exigències de les diverses tecnologies que van apareixent.