4.6. Com es dissenya una font digital
4.6.4. Criteris bàsics
Una vegada que ja tenim llestos els dissenys de tots els nostres caràcters, els hem de digitalitzar. Per a això, el primer és establir alguns criteris bàsics abans de treballar amb alguna aplicació especialitzada per convertir els esbossos en formes vectorials i, més endavant, en tipografia per poder utilitzar-la en els nostres ordinadors.
1) Forma i contraforma
Cada lletra està formada pel seu propi traç i per l’espai intern i el que l’envolta. Quan componem un text, la clau perquè una lletra i una paraula siguin percebudes amb total nitidesa i claredat, depèn de l’equilibri entre els espais interns de les lletres i els que les envolten, com més igualats estiguin aquests espais, més bons resultats obtindrem. S’ha de prestar especial atenció a la configuració d’aquests espais.
2) La importància d’un espai regular
Si ens fixem en aquestes tres imatges, podrem veure que en la primera la contraforma dels caràcters així com l’espai entre ells difereix constantment, de manera que la lectura se’ns fa molt complicada.
En la segona pantalla, a primera vista es veu una mica millor, els espais interns dels caràcters i el gruix dels traços estan igualats, però no l’espaiat. La lectura segueix presentant certes dificultats.
En la tercera pantalla tots els espais estan igualats i la facilitat de lectura és òptima. Això demostra que si volem fer que un text sigui llegible, hem de tenir en compte la naturalesa de la nostra percepció visual, i això no són unes normes arbitràries, sinó d’experiència acumulada al llarg del temps.
3) La teoria del got d’aigua
Aquesta teoria és perfecta per entendre de manera gràfica el concepte d’un correcte espaiat. El mateix volum d’aigua que cap a l’espai intern de la lletra H ens ha de servir per omplir l’espai existent entre la lletra H i la O. És a dir, igualem els espais òptics interns i externs amb el mateix volum d’espai.
4) Correspondència entre espais interns i externs
Com que estem igualant espais, a unes lletres de contraformes àmplies els corresponen uns espais entre elles també amplis; i a unes lletres de contraformes petites, els correspon al seu torn un espaiat petit. Així aconseguim que la imatge visual de la paraula quedi perfectament definida.
5) Igualem espais, no distàncies
Les distàncies entre les lletres són diferents, però l’espai òptic entre elles està igualat. Quan aconseguim fixar la idea de l’espai en la tipografia, de sobte començarem a veure formes, espais, buits excessius o insuficients on abans vèiem paraules. Ens fixarem abans en els seus espais que en el significat de la paraula.
6) Efectes òptics: les formes bàsiques
La fisiologia de la visió també és molt important a l’hora de dissenyar una tipografia. Una relació de contrastos tan acusats com la que formen les lletres i el suport en què estan impreses és un camp abonat per a l’aparició d’algunes il·lusions òptiques que haurem de tenir en compte, ja que, igual que altres figures bidimensionals que són percebudes per la nostra vista, també les lletres estan subjectes a lleis òptiques. Per això, per a l’examen de les qualitats formals d’un disseny tipogràfic no són determinants els instruments de mesura, sinó el judici de l’ull humà.
Per començar, fixem-nos en les formes bàsiques. Tot i tenir la mateixa mida, els cercles i els triangles semblen més petits que el rectangle. Perquè semblin iguals, cal traçar els vèrtexs i les corbes una mica per damunt i per sota, respectivament, de les alineacions superior i inferior. En tipografia això afecta les lletres que presenten vèrtexs o corbes en els seus traços superiors i inferiors, així com a l’espai delimitat per l’ull mitjà (altura x).
Amb la finalitat d’ajustar els vèrtexs i les corbes en el nostre disseny, hem d’afegir unes noves guies en la plantilla on els ajustem. Aquestes línies en el món anglosaxó es coneixen com a overshoots.
7) Efectes òptics: la proporció de les contraformes
L’exacta bisecció geomètrica horitzontal d’una superfície dona com a resultat una meitat superior que sembla òpticament més gran que la inferior. Resultaran dues parts iguals a l’ull si es realitza la divisió horitzontal per sobre del centre geomètric, o sigui, a l’anomenat centre òptic. Aquest principi el podem aplicar als blancs interns de les lletres que posseeixin en la seva estructura una divisió horitzontal d’espais similars (B, E, S, X). En aquests casos, la contraforma superior haurà de ser una mica més petita que la inferior.
8) Efectes òptics: el gruix de les línies
Tot i que les línies siguin d’un mateix gruix, les horitzontals semblen més amples que les verticals.
Per aconseguir astes i braços horitzontals que semblin òpticament de la mateixa amplada, el seu gruix ha de ser inferior a la de les verticals. Aquest cas se’ns presenta en totes les lletres que continguin traços verticals i horitzontals (E, F, L, T, H).
Aquest principi no solament afecta les formes rectes, sinó també les corbes, que han de ser en el seu punt horitzontal més amples, d’un gruix superior al de les corresponents verticals (B, C, D, G, P, R, S).
9) Efectes òptics: ajustaments dels cercles
Així mateix, en les lletres amb formes circulars (O, Q) i a fi d’evitar que semblin més amples que altes, hem d’evitar configurar-les com un cercle perfecte.
10) Efectes òptics: els nusos òptics
En aquesta imatge s’aprecia com en una sèrie de quadrats negres apareixen zones o taques grises entre les interseccions de cada quadrat. Aquest efecte és perquè el valor lluminós que desprenen els quadrats tendeix a perllongar-se virtualment.
11) Efectes òptics: correcció dels nusos òptics
En coincidir línies corbes amb rectes o amb altres corbes, així com dues línies obliqües, es produeixen nusos, és a dir, una forma no homogènia quant a la seva regularitat en el color, tret que sigui corregit.
Per solucionar-ho cal estrènyer els traços en els punts de conjunció i, fins i tot, disminuir el grossor de l’asta.
12) La importància de l’ull mitjà
L’ull mitjà (altura x) és, dins de les proporcions generals d’una tipografia, la més important i en la qual hem de centrar els nostres esforços de disseny. És la zona de la lletra que ens definirà l’aspecte general i el rendiment de la tipografia quan componguem textos amb ella. Amb un ull mitjà proporcionat ens assegurem una bona llegibilitat en mides de text i, per extensió, uns ascendents i descendents equilibrats.
En la imatge següent podem comprovar com afecta la configuració de l’ull mitjà en unes tipografies amb la mateixa mida en punts.
Una tipografia amb un ull mitjà elevat necessita en la seva composició més interlineat que una altra amb un ull mitjà petit.
13) Els detalls i el seu concepte
Mentre dissenyem una tipografia, treballem a una escala molt gran ajustant corbes, gràcies, etc. És molt important revisar totes les solucions adoptades a l’escala real en la qual el tipus serà utilitzat, ja que si no ho fem és possible que ens portem més d’una sorpresa. Pot ser que el que veiem bé a la pantalla de l’ordinador a una escala del 400 %, en un text compost a 10 punts, sigui una taca indefinida. La solució és comprovar cada modificació que realitzem.
