Taller de forma i composició: Marc conceptual i catàleg d'exemples

5. Equilibri i tensió

5.2. Pes visual i espai compositiu

Una altra manera d’abordar l’equilibri i la tensió és a partir de la noció de pes visual dins l’espai compositiu. Aquesta consideració es basa en el fet que l’espai compositiu es regeix per la força de la gravetat. Per exemple, en el món natural estem acostumats que hi hagi més pes a baix que a dalt, i tendim a traslladar aquest fet no només al disseny dels objectes que construïm, sinó també al mode de percebre tot allò que ens envolta. La relació superior-inferior s’estableix, doncs, segons l’orientació espacial de la imatge, independentment de si aquesta es troba en posició vertical o en posició horitzontal.

D’altra banda, la relació esquerra-dreta s’estableix sobre la base dels nostres hàbits culturals. En la cultura occidental, l’escriptura –i la lectura– és responsable del poderós vector dinàmic que recorre tota imatge d’esquerra a dreta. La combinació d’aquest vector amb el superior-inferior de la gravetat dóna origen a les naturaleses contraposades de les dues diagonals d’una composició emmarcada en un quadrat o rectangle: la descendent i principal, que va del vèrtex superior esquerre a l’inferior dret, i l’ascendent i secundària, del vèrtex inferior esquerre al superior dret (Arrillaga, 2000).

En l’exemple següent del quadre de Daumier podem observar aquesta estructura en aspa que determina la diagonal esquerra descendent amb diagonal ascendent.

The Connoisseur, Honoré Daumier, ca. 1860-65, Open Access for Scholarly Content (OASC) via Met website.

A més, el pes visual és el que determina dins d’una composició el poder d’atracció gravitatòria de cadascun dels elements. Així doncs, tot i que el pes visual és una qualitat de l’objecte que difícilment pot mesurar-se, hi actuen els factors següents:

Grandària	Com més gran és més pes li correspon.
Color	Els colors càlids, com el vermell, pesen més que els freds, com el blau.
Ubicació	El centre pesa més que els laterals. La coincidència amb algun dels eixos principals horitzontal-vertical i les diagonals pesa més que una altra descentrada o allunyada d’aquests eixos. A dalt pesa més que a baix. A la dreta pesa més que a l’esquerra.
To	Els tons clars sobre fons fosc pesen més que els foscos sobre fons clars. Amb un mateix fons, serà més pesat el to que més contrasti. Una zona negra ha de ser més gran que una de blanca per contrapesar-la.
Forma	La forma regular és més pesada que la irregular. Aquí val la pena recordar la llei de la pregnància o la bona forma, la qual determina que les formes simples són més fàcils d’identificar que les complexes. La compacitat de la forma respecte al seu centre és més pesada que la seva dispersió. Això també té relació amb la llei de la proximitat, que afavoreix la integració en una unitat major en què els elements es perceben com si fossin integrants d’aquesta. Es tendeix a tancar les formes buscant-ne una de més estable i senzilla. Això té a veure amb la llei de la continuïtat. La unitat lineal tendeix a ser contínua. L’orientació vertical és més pesada que l’obliqua i aquesta, al seu torn, és més pesada que l’horitzontal. Les taques de color la configuració de les quals sigui geomètrica i que tinguin una textura compacta i densa pesen més que altres formes de configuració més lliure i de textura porosa, que deixen entreveure la superfície del suport.

En aquesta fotografia les textures aporten complexitat a la visió i dificulten trobar-hi el centre de la composició.

Casa abandonada, Gemma San Cornelio, 1996.

Segons Arrillaga, allò que diferencia el pes de la resta de les forces visuals és que es tracta d’una característica intrínseca de cada element de la composició, mentre que altres forces –com la direcció o el moviment– poden actuar sobre la composició amb independència de l’objecte que les produeix o sobre el qual s’apliquen. No obstant això, és difícil separar l’efecte de cada un dels elements que actuen en la composició. Així doncs, la tensió, per exemple, tindria una relació clara –o de vegades resulta coincident– amb la direcció esquerra-dreta de lectura de la imatge o les direccions de mirada dels personatges representats. En aquest sentit, Dondis (pàg. 42) afirma més concretament que l’ull afavoreix la zona inferior esquerra de qualsevol camp visual. Això té a veure, com hem dit, amb els hàbits de lectura, però també amb esquemes d’escodriny que fa l’ull davant d’una composició. Tot això està sent àmpliament estudiat per la neurociència cognitiva i no és un comportament igual per a cada persona, però val la pena tenir-ho en compte.

Al bodegó següent, on el pes visual està molt centrat al plat amb el pastís, hi ha una entrada d’ull per l’angle esquerre inferior que ve marcat per la inclinació del gotim de raïm i que ens dirigeix cap a la copa de vi.

Still Life with Cake, Raphaelle Peale, 1818, Open Access for Scholarly Content (OASC) via Met website.

Caravaggio, que va ser un gran mestre de les composicions complexes, determina a Els músics un recorregut de l’ull a partir de les mirades dels personatges en forma de M que produeix un gran dinamisme en el recorregut visual del quadre.

Els músics, Caravaggio, 1595, Open Access for Scholarly Content (OASC) via Met website.

Més concretament en l’àmbit de la fotografia, existeix l’anomenada llei de la mirada, que consisteix a deixar un espai a la banda cap a on es dirigeix la mirada de la persona retratada. Es considera que deixar aire al costat on mira el personatge el fa «respirar», no quedar-se constret.

Cartes, Gemma San Cornelio, 1996.