Tipografia


Coral Piferrer / Inés Bullich Corcoy / Juan José Pons Tarranzo PID_00284495 Tercera edició: setembre 2021

1. Lletres

1.6. Anatomia del tipus

1.6.4. Trets fonamentals: contrast, eix i ull mitjà

Ja hem vist que el caràcter tipogràfic té un seguit ampli i divers d’elements i característiques susceptibles d’anàlisi. Tanmateix, per a fer una identificació més directa de les lletres i conèixer millor el seu funcionament, ens centrarem en tres aspectes: contrast, eix i ull mitjà.

El contrast és la diferència entre els traços gruixuts i prims de la lletra. El contrast en tipografia ve de la repetició de les formes que genera l’eina cal·ligràfica i no té una utilitat concreta, sinó que és un fet més aviat cultural, de tradició. Els tipògrafs que treballaven amb plom solien copiar les formes de la cal·ligrafia de moda en aquell moment. Generalment les lletres romanes tenen més contrast que les de pal sec.

Figura 18. Comparació de contrast entre Bodoni (esquerra) i Helvetica (dreta)

Figura 23. Comparació de contrast entre Bodoni (esquerra) i Helvetica (dreta)

L’eix o modulació és la distribució del contrast en el caràcter, suggerida per la posició dels traços prims i gruixuts. Pot ser inclinat com en les venecianes o les incises, o vertical com en les didones o els pals secs. Aquesta inclinació té una gran importància en la determinació de l’estil dels caràcters. En general, una modulació inclinada respon a un tipus més proper a l’escriptura manual, i un ritme marcat per l’eix axial correspon a un tipus més modern i racionalitzat.

Algunes tipografies, com per exemple la Baskerville, tenen una modulació vertical o gairebé vertical. A més, en algunes famílies, com la Rotis Serif, podem detectar modulacions verticals (o) i obliqües (e). En aquests casos és millor centrar-se en la lletra «o» caixa baixa i «O» caixa alta per identificar l’eix. Són dues de les lletres en les que podem veure millor els canvis de contrast i tenen un traç complet.

Figura 24. Comparació de modulacions entre Jenson (esquerra) i Bodoni (dreta)

L’ull mitjà és l’alçària de la minúscula respecte a la majúscula, sense tenir en compte els ascendents i descendents. L’ull mitjà ha anat variant al llarg de la història de la tipografia, i en general les tipografies de pal sec tenen un ull més gran que les romanes, cosa que les fa més eficients per a molts usos perquè ocupen menys espai vertical.

Figura 25. Determinació de l’ull mitjà/altura x, segons la comparativa de proporcions entre Franklin Gothic (esquerra) i Baskerville (dreta)

Conclusions

Per a fer una identificació més directa de les lletres i conèixer millor el seu funcionament, ens fixem en el contrast, l’eix i l’ull mitjà.